Truca'ns : 610 594 378

Miquel Wert, a La Destil·leria

(Versió del text d’Andreu Gabriel i Tomàs, mig llegit i mig dit, com a presentació de la inauguració de l’exposició de Miquel Wert «Des del marge». La Destil·leria, Mataró, 25 d’abril de 2015.)

En primer lloc, gràcies a tothom per haver vingut. Gràcies al Miquel en especial per haver-me ofert poder dir ara unes paraules i l’enhorabona més sincera tant a ell com a La Destil·leria, que han sabut projectar una exposició tan neta, ordenada i a la vegada lliure com aquesta.

No parlaré gaire. De fet, només voldria endinsar-me en dos aspectes diferents: el primer és sobre l’exposició en si i el segon, inevitable, és sobre la meva relació amb el Miquel, com a artista i amic.­

***

­Qui no conegui l’obra de Miquel Wert i la descobreixi amb aquesta exposició, està de sort. El que tenim aquí és una bona petita antologia, ben representativa, de tota la seva trajectòria: més de deu anys d’una carrera artística coherentíssima, en la qual Wert s’ha mantingut en un grau de qualitat difícil de mantenir, sobretot quan un té la perseverança de no deixar mai de treballar. El discurs de Wert, des de sempre, no ha tingut fissures: les seves obres sempre han partit, d’una manera o una altra, d’elements de l’imaginari comú, com són els de la composició i la «temàtica» del material fotogràfic familiar. La feina pictòrica des d’aquest material fotogràfic domèstic (sovint personal de l’autor, però de vegades, també, espigolat dels fons de capses de sabates de mercats d’objectes antics), consisteix a personalitzar i desfer aquest imaginari comú, estranyar-lo; treballar amb ell tècnicament per fer aflorar el misteri que hi ha darrere d’aquest tipus de representacions.

La combinació, per a mi, és excepcional: hi ha segurament l’equilibri perfecte entre l’obra assaig i l’obra, diguem-ne, emocionant. La institucionalització de les convencions que representa ens posa sobre la taula molts elements reflexius quasi teòrics –polítics i sociològics, sobretot–. Les preguntes que genera la seva obra són inacabables: què és una festa? Què és una família? Què és un acte públic? Què és una platja?… No se m’acut cap diferència rellevant entre el que diu l’obra de Wert i el que ens pugui dir un bon estudi antropològic seriós. Però, d’altra banda, i aquí trobo que és on resideix l’excepcionalitat de Wert, l’espectador del quadre marxarà amb alguna cosa més: podrà acabar realment emocionat. L’alt grau de reflexió que duen implícites les imatges de Wert no està renyida, ans tot el contrari, amb l’emoció. La identificació amb aquestes imatges comunes per a totes i tots, i el fet que parlin inevitablement del pas del temps, i, per tant, d’alguna manera, de la melangia i d’allò perdut (és habitual que es parli de l’obra de Wert com una obra que apel·la a certa fantasmagoria: els personatges que ens mostra, amb la convenció de la composició de la fotografia familiar, fàcilment els identifiquem amb ombres d’éssers –estimats, familiars com a mínim– que ja no hi són de la manera que la imatge icònica ens representa), no poden fer altra cosa que emocionar-nos.

***

Mirant un dels seus quadres, ja es pot veure el grau d’exigència i treball de Wert. L’exposició, meticulosa, té el mèrit de traslladar en la seva estructura i execució també aquest perfeccionisme incansable de l’artista.

Es tracta del grau d’exigència que sempre ha acompanyat la feina de Miquel Wert i el que, de fet, ha aconseguit que hagi pogut tenir una carrera interrompuda durant més de deu anys. Ell mateix ho ha comentat alguna vegada: la creació artística és, sense cap mena de dubte, un acte de resistència. I només es pot aconseguir, en el dia a dia, renunciant a certes coses, sobretot pel que fa al nivell de vida. Wert així ho va escollir, pel bé de la seva trajectòria.

I ja he dit més d’un cop «trajectòria»; en efecte, aquesta feinada i meticulositat de Wert també es poden veure en el que és la seva trajectòria, és a dir, en la seva evolució. Així és: a poc a poc i amb bona lletra, sense abandonar el seu camí gràcies a la tenacitat i convicció que es trobava en la via que ell va escollir, sempre ha anat evolucionant.

Us animo a veure aquesta evolució en els quadres de què podeu gaudir aquí i, si teniu algun dubte sobre el significat de la seva obra o el seu procés de creació, no crec que el destorbi gaire si li ho pregunteu a ell directament, ja que (encara que sempre és difícil explicar en paraules el que és un art plàstic eminentment visual) Wert té la virtut pedagògica d’esforçar-se amb entusiasme en les seves respostes.

Per acabar del tot, però encara en aquest sentit, només voldria afegir que aquest entusiasme contagiós de Miquel Wert, a mi, personalment, m’ha ajudat i encoratjat moltíssimes vegades. Tant la seva obra com la relació que ell té amb la seva vida artística, que és il·lusionada i lliure d’una banda (segurament com hauria de ser qualsevol tipus de vida artística que vulgui valer la pena), i sempre seriosa de l’altra, pot ser una font de motivació per als que es proposin construir algun tipus de discurs artístic o creatiu. Si el coneixes, ell, personalment, s’encarregarà d’animar-te a tirar-te a la piscina, però crec que també ho farà la seva obra, ja que sempre s’hi entreveu un emocionant procés de creació que no pot ser més motivador.

Moltes gràcies a tothom per venir; estic convençut que gaudireu de l’exposició.


Scroll to Top